Una solució a la manca de donacions d'òrgans

Des que Marvin Harris va acavar amb la ciència del comportament humà explicant que tot el que passa es una lluita per la caloria, podem aplicar la imaginació a qualsevol problema de la humanitat i resoldre'l.
Tot es qüestió de incentius, com per altre banda dicta el sentit comú. Ningú no farà res si no se sent incentivat a fer-ho. Si el balanç entre ho que s'ha de fer i el "premi" a aconseguir no es positiu no s'obté res.
El problema de la manca de donacions d'òrgans no es dels que tenen a la humanitat sotmesa a misèries extremes però, sota el meu punt de vista es de tan fàcil solució que em sembla mentida que any rera any morin persones en les llistes de espera de tot el mon.
Que costa donar un òrgan que ja no necessitem? Aparentment no costa res, es una qüestió simplement d'altruisme. Però deu ser que no es tant sencill, per que si realment no costés res i a canvi obtinguessim un bé tant exemplar com es salvar una vida tothom seria donant d'òrgans. Hi ha quelcom que falla en la eqüació. Vejam.
1. No costa res? Si que costa. S'ha de fer. I com que s'ha de fer els nostres gens ens pregunten que on es la recompensa. Quant nosaltres decidim ser donants ens em de desplaçar, o cercar a internet i perdre un temps. Ja ho farem. Mai ve bé. No està a la agenda. Ho hauríem de fer, es cert, algun dia ho faré.
Quant ja estem tiesos i es la familia la que ho ha de decidir potser la motivació que treballa en sentit negatiu es d'una altre mena. Potser cultural, de vegades religiosa, emotiva. El cadàver es un ser estimat, un fill, una mare. Deixeu-nos en pau amb el nostre dol. No el toqueu! El metge es trova cohibit per la situació i el seu noble desig de no fer més mal. La petició esdevé sempre tèbia i mai insistent. No son moments!
2. Obtenim un bé meravellós pel fet de donar els nostres òrgans? No. No obtenim res. Els donem i prou. Ni tan sols obtenim un reconeixement social (que de vegades es un poderós incentiu). Estem morts. Ningú vindrà a agrair-nos el nostre acte.
I aquesta es la realitat. Un acte poc costós esdevé gairebé imposible perque hi ha un lleuger desequilibri entre ho que aportem (poc) i ho que rebem (res).
On estaria la solució doncs? Es evident que s'ha de trencar el desequilibri entre beneficis i costos. Com? O disminuint els costos o augmentant els beneficis.
Socialment està molt mal vist el fet de introduir en el mercat l'acte de la donació d'òrgans, per tant s'ha de descartar la possibilitat de "pagar" pels cors, fetges o ronyons. O més ben dit de "pagar" diners. Si s'introdueix un incentiu ha d'estar socialment acceptat.
La proposta es la següent: en una llista cualsevol de pacients que esperen un trasplantament d'òrgans tindran prioritat els donants que ja ho fossin avans d'entrar en llista.
Augmentem els beneficis d'una posible donació (en vida) mitjançant una mesura que crec que pot ser socialment acceptada. Hi ha quelcom més llògic que primer rebi el que primer dona? Hi ha algú que no pugui ser donant i que per tant no pugui accedir als beneficis de ser-ho?
Algú creu que adoptant aquesta mesura no augmentaria el número de donacions?