Quant neixen nenes... malament!!

Moltes parelles es creuen lliures de tenir fills o no. Esperen el moment adient i amb molta il·lusió tenen la seva criatura. Però es fals. Com a espècie animal que som estem sotmesos als mateixos condicionaments que la resta d'espècies. L'ésser humà funciona en conjunt, en grup, a l'hora de reproduir-se o deixar de fer-ho, a l'hora de tenir més mascles o més femelles. Per algú pot ser dur això, però es una realitat considerablement contrastada.
Se sap que els desastres naturals, crisis o situacions d'estrès generalitzat provoquen un naixement adicional de nenes en la població afectada. També se sap que una guerra provoca un naixement adicional de nens.
L'autèntic motor de creixement d'una població determinada es el nombre de femelles, que son en definitiva les que poden parir. Els mascles son necessaris, però no tant. Un mascle pot fertilitzar innombrables femelles, una femella tan sols pot parir un infant a l'any.
Les grans mortaldats de les guerres son mortaldats masculines i, per tant, no tenen un gran impacte en les índexs de natalitat. Aquestes mortaldats se superen sense problemes augmentant el naixement de nens. Per exemple les dades del National Center of Health Statistics, d'EE.UU. assenyalen que l'any en que més varietat hi va haver entre naixements masculins i femenins en tot el s. XX va ser 1946, a favor del naixement masculí. Que en sabien els pares que en aquell any van tenir majoritariament mascles? No res. Van funcionar com a cèl·lules d'un organisme superior que, després de la 2ª Guerra Mundial (1939-1945) necessitava reposar les baixes hagudes. Si es que no som res!
I quan una població augmenta els naixements de nenes? Fixeu-vos. Un desastre natural no discrimina entre mascles i femelles. Fa disminuir realment la població. Per a reposar-se el grup ha d'augmentar els naixements de nenes, que son les que pariran en un futur. Com a exemple recent hi ha un informe sobre contaminació i augment de naixement de nenes a Sao Paulo, Brassil, dut a terme per Jorge Hallak i publicat a la revista Nature a finals del 2005. Demostra que en les àreas de la megaciutat més afectades per la contaminació l'índex de naixements femenins es més alt.
A Canadà el Centre IntrAmèriques per al Medi Ambient i la Salut ha publicat aquest any (Octubre del 2007) un estudi semblant referent a les zones del país afectades per contaminació per dioxines (potent cancerígen). Si la relació normal es de 51 mascles per 49 femelles, en aquestes zones la relació arriba a 46 mascles per 54 femelles.
Bé, de tot això hi ha estudis antropològics ja antics fets a les tribus de Nova Guinea. Se sap des de fa temps que les guerres provoquen més naixements de nens i que les mortaldats o perills indiscriminats provoquen més naixements de nenes.
Però es que l'ésser humà, probablement modifica també aquestes estadístiques per regular el nivell de població. Fixem-nos en la Xina i l'Índia els dos països més superpoblats del planeta. En ambdós llocs l'estadística es troba igualment alterada en favor del naixement de nens. Per que? Perquè senzillament hi ha massa gent i no convé que neixin nenes que en definitiva acabarien augmentant la població. Neixen nens, i aquest nens es fotran i patiran molta "gana" en un futur perquè a la fi una dona només pot parir una criatura a l'any per molts mascles que hi hagi. Això es pot disfressar amb condicionaments culturals o polítics (política del fill únic a la Xina o la història de que una nena surt molt cara a l'Índia perque se la de casar, etc...) però es que aquests condicionaments polítics o culturals els imposen les mateixes poblacions. Formen part del guió, per entendren's.
Jo tenia un pomer que un any, per accident, es va cremar. Pensava que havia mort i que ja no brotaria, però va arribar la primavera i va rebrotar. Aquella tardor va produir el major número de pomes que li havia vist mai. Era espectacular. No sé per que però vaig pensar que era una mena d'acomiadament, que s'en anava d'aquest mon deixant el màxim número de llavors possibles. Un últim esforç increible. I així va ser. L'any següent ja no va despertar.
No puc deixar de pensar que la qüestió ja no és que siguem animals si no que som éssers vius i que estem sotmesos a les mateixes regles i impulsos. Des d'un pomer fins a una persona, en el fons, funcionem tots de la mateixa manera, lluitant per deixar la nostre llavor. Els éssers humans, fins ara, demostren funcionar com a grup. Si la humanitat és un pomer els catalans som una branqueta del pomer, i una persona determinada, en el millor dels casos serà una cèl·lula del pomer. I, com deia al començar, les parelletes encaramel·lades que creuen que estan fent alló que volen fer, s'equivoquen del tot. Acompleixen fidelment un programa col·lectiu.
No som res! Us ho dic de debò.