Cacera de bruixes. Una eina secular

Els qui jutgaven i cremaven bruixes durant l'edad moderna eren més culpables del que pot semblar. Hom podria dir que aquells veritables genocides eren fruit de l'època, dels coneixements limitats, de la incultura, de la terrible esquizofrènia catòlica, integrista i tenebrista. Fruits en definitiva d'un sistema determinat de creences i que actuaven dins els paràmetres d'aquell sistema. Diversos historiadors així ho han defensat, com, a espanya, Julio Caro.
Però no va ser així de cap de les maneres.
El primer manual per a inquisidors, on ja apareixen tots els tòpics sobre bruixes i com lluitar contra elles des del punt de vist "legal", apareix a principis del s. XIV. Es el Practica Inquisitionis Heretice Pravitatis (Conducta de la Inquisició vers la maldat herètica) del dominic Bernard Gui. Se succeeixen diversos tractats que van calentant l'ambient fins que en 1486 es publica el Malleus Maleficarum, escrit per dos boixos histèrics, Enric Institor i Jacobo Sprenger (ambdós dominics). Aquest llibre serà el manual definitiu al que s'acolliran tots els futurs inquisidors per a iniciar i dur a terme els processos contra bruixes. En el llibre es descriuen les accions malèfiques de les bruixes, la seva relació amb el dimoni, com destruir-les i, ho que serà més important, les condicions jurídiques del procès: per a iniciar una causa es suficient la denùncia de un particular, que pot ser nen o enemic del denunciat (no calen probes). El jutge té plens poders i decideix si un acusat es pot defendre o no. S'ha de utilitzar el turment (la tortura). El penediment no lliure de la mort. Etc...
Com s'arriba a aquest punt de bogeria jurídica? Podem pensar que si cap el 1500 estan així de tarats durant els segles anteriors s'ha degut viure una autèntica hecatombe de causes contra bruixes i bruixots i assassinats en massa.
Res més lluny de la realitat.
Resulta ser que, amb alts i baixos la cordura ha dominat fins aquell moment. Durant la edat mitja la doctrina predominant es la de que la bruixeria no existeix i que qui comet pecat es qui creu en aquestes ximpleries.
Al Concili de Paderborn de l'any 785 es castigava de la mateixa manera la creença en bruixes com la seva persecució.
L'arquebisbe de Lió Agobardo (779-840) critica i censura asprement a tots aquells que creuen que hi ha éssers humans que poden provocar tempestes, pedregades, etc...
L'any 813, el concili de Tours estableix que ni els bruixots ni les bruixes poden endevinar res, ni fer mal a les persones ni a les bèsties i que les seves tramoies son enganys.
L'any 1080 el papa Gregori VII escriu al rei Harald de Dinamarca queixant-se de que els danessos tinguin el costum de fer a certes dones responsables de tempestes, epidèmies i tota mena de mals, matant-les de formes bàrbares. El papa deia que tots aquells mals eren voluntat de Déu.
En el decret de Gracià de 1140 se inclou un Canon Episcopi document d'origen incert on la església sosté que creure en bruixes es en si mateix una heretgia.
Joan de Salisbury (1120-1180), empleat de cancelleria papal escriu el "Politicratus" on ridiculitza els sàbats (reunions de bruixes) dient que eren fruit de la imaginació de pobres dones i homes.
Vicençs de Beauvais, confessor de la familia del rei francès Lluis IX escriu a principis del s. XIII l'Speculum morale on explica que tot això dels sàbats, viatges en escombres, etc...son somnis de velles.
En fi, hi ha un llarg etcètera de documents oficials de l'església o particulars tots anteriors a la edat moderna i tots en la línia avans dita que deixen clar i popularitzen el caràcter d'absoluta ximpleria que suposa no tant sols l'acte de bruixeria sino creure en ell.
En el moment de començar el femenicidi i durant tot el seu desemvolupament (s. XV al XVIII) nombroses veus s'alcen també en contra d'aquesta pràctica absurda i contrària a la teologia catòlica.
Son els casos, entre d'altres d'Ulric Molitor (1489) i el seu De les Bruixes i Endevines on explica que tot son ximpleries i ensomnis, el doctor Laguna (famós herborista) que ja en 1545 afirma que tot aquest enrenou de les bruixes té com a causa l'utilització d'estupefaents, o d'Enric Corneli Agrippa (14886-1535) que dununcia la immoralitat del jutges i inquisidors del nord d'Itàlia que mitjançant tortures i turments sanguinaris es dediquen a aconseguir diners de les famílies per a enriquir-se.
A espanya l'exemple més clar es el d'Alonso Salazar.
Aquest home participa com a jutge en el famós procés de Logronyo (1610) contre les bruixes de Zumarragurdi. Son tres jutges Juan Valle Alvarado, Alonso Becerra Holguín i el mateix Alonso Salazar. S'inculpa a prop de tres-centes persones per bruixeria (sense contar els infants) i es cremen set. Alonso Salazar vota en contra per manca de proves. Després del procés, la Inquisició comissiona a Alonso Salazar per que investigui els fets (a bones hores). L'home es potolla tota la zona parlant amb els testimonis, acusats, etc.. ara ja sense la por ni la histèria col·lectiva del temps del procés i acaba redactant una sèrie de memorials on es demostra que tot havia sigut producte de la imaginació. Per començar aplica tècniques científiques als interrogatoris. S'entrevista amb prop de 1700 persones i compara les declaracions sobre diversos aspectes. Analitza les suposades metzines trovades utilitzant metges i "experiencias palpables" arribant a la conclusió de "haver sido todas y cada una dellas echas con embuste y fiction, por medios y modos yrrisorios". Però l'home va més lluny demostrant als testimonis i als propis bruixots que totes les bestieses que diuen no poden ser veritat: per posar un exemple el de Catalina de Lizardi. Aquesta dona asegurava haver practicat sexe amb el mateix dimoni. Alonso de Salazar la fa examinar per metges i matrones que testimonien la seva virginitat.
En fi, que quan acaba els treballs (1613) es veu que tot va ser una enganyifa. Recull un total de 1672 perjuris i falsos testimonis contra inocents. I atorga una importància decisiva a la suggestió col·lectiva produida pels sermons (posa l'exemple del poble d'Olagüe on ningú creia en aquests assumptes de bruixes fins que va arribar frai Domingo de Sardo i es va posar a predicar).
Bé, tot això ve a compte de que es mentida que tots els genocides inquisidors (seculars o regulars) i les seves pràctiques fossin fruit d'un temps determinat. Avans d'aquell temps i durant tot aquell temps hi va haver nombrosísims testimonis, treballs, memòries, etc... clamant per una cordura que durant segles va estar enterrada sota tones de bogeria. No hi ha dades segures pero es calcula entre 50000 i 100000 les persones cremades per ser bruixes a Europa entre els segles XV i XVIII. L'any 1781 encara es van pelar una bruixa a espanya. Quan la portaven a cremar va demanar confessió i en senyal de misericòrdia en lloc de cremar-la la van penjar. I encara hi ha testimonis posteriors a Europa.
Que nassos pasava pels caps d'aquesta gent?
Hi ha diverses teories de tipus sociològic, religiós, econòmic. Mil explicacions. Ho únic segur es que tota aquesta carnisseria absurda venia bé a algú. Les coses sempre passen per quelcom. Sempre hi ha una explicació. Algú se'n beneficiava del terror al que van haver d'estar sotmessos els habitants d'Europa durant aquells segles. El fet, nu, es que tot ho relacionat amb la persecució de la bruixeria en la edat moderna va ser implementat de forma intencionada per algú (entengui's grup, classe social, classe dirigent, etc) car avans no existia i després va deixar d'existir. Els testimonis i treballs de que tot era mentida no van faltar però això no va aturar el genocidi.
Sigui quin sigui el motiu i el beneficiari de la cacera de bruixes ens hauríem de quedar amb el fet en si mateix: una tèrbola histèria assassina sense fonaments que aterroritza la població durant segles. Una por induïda sense proves, basada en no res. Gent clamant al desert contra l'estupidesa.
De veritat pensem que això ha deixat de passar?