Moltes parelles es creuen lliures de tenir fills o no. Esperen el moment adient i amb molta il·lusió tenen la seva criatura. Però es fals. Com a espècie animal que som estem sotmesos als mateixos condicionaments que la resta d'espècies. L'ésser humà funciona en conjunt, en grup, a l'hora de reproduir-se o deixar de fer-ho, a l'hora de tenir més mascles o més femelles. Per algú pot ser dur això, però es una realitat considerablement contrastada.
Se sap que els desastres naturals, crisis o situacions d'estrès generalitzat provoquen un naixement adicional de nenes en la població afectada. També se sap que una guerra provoca un naixement adicional de nens.
L'autèntic motor de creixement d'una població determinada es el nombre de femelles, que son en definitiva les que poden parir. Els mascles son necessaris, però no tant. Un mascle pot fertilitzar innombrables femelles, una femella tan sols pot parir un infant a l'any.
Les grans mortaldats de les guerres son mortaldats masculines i, per tant, no tenen un gran impacte en les índexs de natalitat. Aquestes mortaldats se superen sense problemes augmentant el naixement de nens. Per exemple les dades del National Center of Health Statistics, d'EE.UU. assenyalen que l'any en que més varietat hi va haver entre naixements masculins i femenins en tot el s. XX va ser 1946, a favor del naixement masculí. Que en sabien els pares que en aquell any van tenir majoritariament mascles? No res. Van funcionar com a cèl·lules d'un organisme superior que, després de la 2ª Guerra Mundial (1939-1945) necessitava reposar les baixes hagudes. Si es que no som res!
I quan una població augmenta els naixements de nenes? Fixeu-vos. Un desastre natural no discrimina entre mascles i femelles. Fa disminuir realment la població. Per a reposar-se el grup ha d'augmentar els naixements de nenes, que son les que pariran en un futur. Com a exemple recent hi ha un informe sobre contaminació i augment de naixement de nenes a Sao Paulo, Brassil, dut a terme per Jorge Hallak i publicat a la revista Nature a finals del 2005. Demostra que en les àreas de la megaciutat més afectades per la contaminació l'índex de naixements femenins es més alt.
A Canadà el Centre IntrAmèriques per al Medi Ambient i la Salut ha publicat aquest any (Octubre del 2007) un estudi semblant referent a les zones del país afectades per contaminació per dioxines (potent cancerígen). Si la relació normal es de 51 mascles per 49 femelles, en aquestes zones la relació arriba a 46 mascles per 54 femelles.
Bé, de tot això hi ha estudis antropològics ja antics fets a les tribus de Nova Guinea. Se sap des de fa temps que les guerres provoquen més naixements de nens i que les mortaldats o perills indiscriminats provoquen més naixements de nenes.
Però es que l'ésser humà, probablement modifica també aquestes estadístiques per regular el nivell de població. Fixem-nos en la Xina i l'Índia els dos països més superpoblats del planeta. En ambdós llocs l'estadística es troba igualment alterada en favor del naixement de nens. Per que? Perquè senzillament hi ha massa gent i no convé que neixin nenes que en definitiva acabarien augmentant la població. Neixen nens, i aquest nens es fotran i patiran molta "gana" en un futur perquè a la fi una dona només pot parir una criatura a l'any per molts mascles que hi hagi. Això es pot disfressar amb condicionaments culturals o polítics (política del fill únic a la Xina o la història de que una nena surt molt cara a l'Índia perque se la de casar, etc...) però es que aquests condicionaments polítics o culturals els imposen les mateixes poblacions. Formen part del guió, per entendren's.
Jo tenia un pomer que un any, per accident, es va cremar. Pensava que havia mort i que ja no brotaria, però va arribar la primavera i va rebrotar. Aquella tardor va produir el major número de pomes que li havia vist mai. Era espectacular. No sé per que però vaig pensar que era una mena d'acomiadament, que s'en anava d'aquest mon deixant el màxim número de llavors possibles. Un últim esforç increible. I així va ser. L'any següent ja no va despertar.
No puc deixar de pensar que la qüestió ja no és que siguem animals si no que som éssers vius i que estem sotmesos a les mateixes regles i impulsos. Des d'un pomer fins a una persona, en el fons, funcionem tots de la mateixa manera, lluitant per deixar la nostre llavor. Els éssers humans, fins ara, demostren funcionar com a grup. Si la humanitat és un pomer els catalans som una branqueta del pomer, i una persona determinada, en el millor dels casos serà una cèl·lula del pomer. I, com deia al començar, les parelletes encaramel·lades que creuen que estan fent alló que volen fer, s'equivoquen del tot. Acompleixen fidelment un programa col·lectiu.
No som res! Us ho dic de debò.
dimecres, 7 de novembre del 2007
dilluns, 5 de novembre del 2007
Cacera de bruixes. Una eina secular
Els qui jutgaven i cremaven bruixes durant l'edad moderna eren més culpables del que pot semblar. Hom podria dir que aquells veritables genocides eren fruit de l'època, dels coneixements limitats, de la incultura, de la terrible esquizofrènia catòlica, integrista i tenebrista. Fruits en definitiva d'un sistema determinat de creences i que actuaven dins els paràmetres d'aquell sistema. Diversos historiadors així ho han defensat, com, a espanya, Julio Caro.
Però no va ser així de cap de les maneres.
El primer manual per a inquisidors, on ja apareixen tots els tòpics sobre bruixes i com lluitar contra elles des del punt de vist "legal", apareix a principis del s. XIV. Es el Practica Inquisitionis Heretice Pravitatis (Conducta de la Inquisició vers la maldat herètica) del dominic Bernard Gui. Se succeeixen diversos tractats que van calentant l'ambient fins que en 1486 es publica el Malleus Maleficarum, escrit per dos boixos histèrics, Enric Institor i Jacobo Sprenger (ambdós dominics). Aquest llibre serà el manual definitiu al que s'acolliran tots els futurs inquisidors per a iniciar i dur a terme els processos contra bruixes. En el llibre es descriuen les accions malèfiques de les bruixes, la seva relació amb el dimoni, com destruir-les i, ho que serà més important, les condicions jurídiques del procès: per a iniciar una causa es suficient la denùncia de un particular, que pot ser nen o enemic del denunciat (no calen probes). El jutge té plens poders i decideix si un acusat es pot defendre o no. S'ha de utilitzar el turment (la tortura). El penediment no lliure de la mort. Etc...
Com s'arriba a aquest punt de bogeria jurídica? Podem pensar que si cap el 1500 estan així de tarats durant els segles anteriors s'ha degut viure una autèntica hecatombe de causes contra bruixes i bruixots i assassinats en massa.
Res més lluny de la realitat.
Resulta ser que, amb alts i baixos la cordura ha dominat fins aquell moment. Durant la edat mitja la doctrina predominant es la de que la bruixeria no existeix i que qui comet pecat es qui creu en aquestes ximpleries.
Al Concili de Paderborn de l'any 785 es castigava de la mateixa manera la creença en bruixes com la seva persecució.
L'arquebisbe de Lió Agobardo (779-840) critica i censura asprement a tots aquells que creuen que hi ha éssers humans que poden provocar tempestes, pedregades, etc...
L'any 813, el concili de Tours estableix que ni els bruixots ni les bruixes poden endevinar res, ni fer mal a les persones ni a les bèsties i que les seves tramoies son enganys.
L'any 1080 el papa Gregori VII escriu al rei Harald de Dinamarca queixant-se de que els danessos tinguin el costum de fer a certes dones responsables de tempestes, epidèmies i tota mena de mals, matant-les de formes bàrbares. El papa deia que tots aquells mals eren voluntat de Déu.
En el decret de Gracià de 1140 se inclou un Canon Episcopi document d'origen incert on la església sosté que creure en bruixes es en si mateix una heretgia.
Joan de Salisbury (1120-1180), empleat de cancelleria papal escriu el "Politicratus" on ridiculitza els sàbats (reunions de bruixes) dient que eren fruit de la imaginació de pobres dones i homes.
Vicençs de Beauvais, confessor de la familia del rei francès Lluis IX escriu a principis del s. XIII l'Speculum morale on explica que tot això dels sàbats, viatges en escombres, etc...son somnis de velles.
En fi, hi ha un llarg etcètera de documents oficials de l'església o particulars tots anteriors a la edat moderna i tots en la línia avans dita que deixen clar i popularitzen el caràcter d'absoluta ximpleria que suposa no tant sols l'acte de bruixeria sino creure en ell.
En el moment de començar el femenicidi i durant tot el seu desemvolupament (s. XV al XVIII) nombroses veus s'alcen també en contra d'aquesta pràctica absurda i contrària a la teologia catòlica.
Son els casos, entre d'altres d'Ulric Molitor (1489) i el seu De les Bruixes i Endevines on explica que tot son ximpleries i ensomnis, el doctor Laguna (famós herborista) que ja en 1545 afirma que tot aquest enrenou de les bruixes té com a causa l'utilització d'estupefaents, o d'Enric Corneli Agrippa (14886-1535) que dununcia la immoralitat del jutges i inquisidors del nord d'Itàlia que mitjançant tortures i turments sanguinaris es dediquen a aconseguir diners de les famílies per a enriquir-se.
A espanya l'exemple més clar es el d'Alonso Salazar.
Aquest home participa com a jutge en el famós procés de Logronyo (1610) contre les bruixes de Zumarragurdi. Son tres jutges Juan Valle Alvarado, Alonso Becerra Holguín i el mateix Alonso Salazar. S'inculpa a prop de tres-centes persones per bruixeria (sense contar els infants) i es cremen set. Alonso Salazar vota en contra per manca de proves. Després del procés, la Inquisició comissiona a Alonso Salazar per que investigui els fets (a bones hores). L'home es potolla tota la zona parlant amb els testimonis, acusats, etc.. ara ja sense la por ni la histèria col·lectiva del temps del procés i acaba redactant una sèrie de memorials on es demostra que tot havia sigut producte de la imaginació. Per començar aplica tècniques científiques als interrogatoris. S'entrevista amb prop de 1700 persones i compara les declaracions sobre diversos aspectes. Analitza les suposades metzines trovades utilitzant metges i "experiencias palpables" arribant a la conclusió de "haver sido todas y cada una dellas echas con embuste y fiction, por medios y modos yrrisorios". Però l'home va més lluny demostrant als testimonis i als propis bruixots que totes les bestieses que diuen no poden ser veritat: per posar un exemple el de Catalina de Lizardi. Aquesta dona asegurava haver practicat sexe amb el mateix dimoni. Alonso de Salazar la fa examinar per metges i matrones que testimonien la seva virginitat.
En fi, que quan acaba els treballs (1613) es veu que tot va ser una enganyifa. Recull un total de 1672 perjuris i falsos testimonis contra inocents. I atorga una importància decisiva a la suggestió col·lectiva produida pels sermons (posa l'exemple del poble d'Olagüe on ningú creia en aquests assumptes de bruixes fins que va arribar frai Domingo de Sardo i es va posar a predicar).
Bé, tot això ve a compte de que es mentida que tots els genocides inquisidors (seculars o regulars) i les seves pràctiques fossin fruit d'un temps determinat. Avans d'aquell temps i durant tot aquell temps hi va haver nombrosísims testimonis, treballs, memòries, etc... clamant per una cordura que durant segles va estar enterrada sota tones de bogeria. No hi ha dades segures pero es calcula entre 50000 i 100000 les persones cremades per ser bruixes a Europa entre els segles XV i XVIII. L'any 1781 encara es van pelar una bruixa a espanya. Quan la portaven a cremar va demanar confessió i en senyal de misericòrdia en lloc de cremar-la la van penjar. I encara hi ha testimonis posteriors a Europa.
Que nassos pasava pels caps d'aquesta gent?
Hi ha diverses teories de tipus sociològic, religiós, econòmic. Mil explicacions. Ho únic segur es que tota aquesta carnisseria absurda venia bé a algú. Les coses sempre passen per quelcom. Sempre hi ha una explicació. Algú se'n beneficiava del terror al que van haver d'estar sotmessos els habitants d'Europa durant aquells segles. El fet, nu, es que tot ho relacionat amb la persecució de la bruixeria en la edat moderna va ser implementat de forma intencionada per algú (entengui's grup, classe social, classe dirigent, etc) car avans no existia i després va deixar d'existir. Els testimonis i treballs de que tot era mentida no van faltar però això no va aturar el genocidi.
Sigui quin sigui el motiu i el beneficiari de la cacera de bruixes ens hauríem de quedar amb el fet en si mateix: una tèrbola histèria assassina sense fonaments que aterroritza la població durant segles. Una por induïda sense proves, basada en no res. Gent clamant al desert contra l'estupidesa.
De veritat pensem que això ha deixat de passar?
Però no va ser així de cap de les maneres.
El primer manual per a inquisidors, on ja apareixen tots els tòpics sobre bruixes i com lluitar contra elles des del punt de vist "legal", apareix a principis del s. XIV. Es el Practica Inquisitionis Heretice Pravitatis (Conducta de la Inquisició vers la maldat herètica) del dominic Bernard Gui. Se succeeixen diversos tractats que van calentant l'ambient fins que en 1486 es publica el Malleus Maleficarum, escrit per dos boixos histèrics, Enric Institor i Jacobo Sprenger (ambdós dominics). Aquest llibre serà el manual definitiu al que s'acolliran tots els futurs inquisidors per a iniciar i dur a terme els processos contra bruixes. En el llibre es descriuen les accions malèfiques de les bruixes, la seva relació amb el dimoni, com destruir-les i, ho que serà més important, les condicions jurídiques del procès: per a iniciar una causa es suficient la denùncia de un particular, que pot ser nen o enemic del denunciat (no calen probes). El jutge té plens poders i decideix si un acusat es pot defendre o no. S'ha de utilitzar el turment (la tortura). El penediment no lliure de la mort. Etc...
Com s'arriba a aquest punt de bogeria jurídica? Podem pensar que si cap el 1500 estan així de tarats durant els segles anteriors s'ha degut viure una autèntica hecatombe de causes contra bruixes i bruixots i assassinats en massa.
Res més lluny de la realitat.
Resulta ser que, amb alts i baixos la cordura ha dominat fins aquell moment. Durant la edat mitja la doctrina predominant es la de que la bruixeria no existeix i que qui comet pecat es qui creu en aquestes ximpleries.
Al Concili de Paderborn de l'any 785 es castigava de la mateixa manera la creença en bruixes com la seva persecució.
L'arquebisbe de Lió Agobardo (779-840) critica i censura asprement a tots aquells que creuen que hi ha éssers humans que poden provocar tempestes, pedregades, etc...
L'any 813, el concili de Tours estableix que ni els bruixots ni les bruixes poden endevinar res, ni fer mal a les persones ni a les bèsties i que les seves tramoies son enganys.
L'any 1080 el papa Gregori VII escriu al rei Harald de Dinamarca queixant-se de que els danessos tinguin el costum de fer a certes dones responsables de tempestes, epidèmies i tota mena de mals, matant-les de formes bàrbares. El papa deia que tots aquells mals eren voluntat de Déu.
En el decret de Gracià de 1140 se inclou un Canon Episcopi document d'origen incert on la església sosté que creure en bruixes es en si mateix una heretgia.
Joan de Salisbury (1120-1180), empleat de cancelleria papal escriu el "Politicratus" on ridiculitza els sàbats (reunions de bruixes) dient que eren fruit de la imaginació de pobres dones i homes.
Vicençs de Beauvais, confessor de la familia del rei francès Lluis IX escriu a principis del s. XIII l'Speculum morale on explica que tot això dels sàbats, viatges en escombres, etc...son somnis de velles.
En fi, hi ha un llarg etcètera de documents oficials de l'església o particulars tots anteriors a la edat moderna i tots en la línia avans dita que deixen clar i popularitzen el caràcter d'absoluta ximpleria que suposa no tant sols l'acte de bruixeria sino creure en ell.
En el moment de començar el femenicidi i durant tot el seu desemvolupament (s. XV al XVIII) nombroses veus s'alcen també en contra d'aquesta pràctica absurda i contrària a la teologia catòlica.
Son els casos, entre d'altres d'Ulric Molitor (1489) i el seu De les Bruixes i Endevines on explica que tot son ximpleries i ensomnis, el doctor Laguna (famós herborista) que ja en 1545 afirma que tot aquest enrenou de les bruixes té com a causa l'utilització d'estupefaents, o d'Enric Corneli Agrippa (14886-1535) que dununcia la immoralitat del jutges i inquisidors del nord d'Itàlia que mitjançant tortures i turments sanguinaris es dediquen a aconseguir diners de les famílies per a enriquir-se.
A espanya l'exemple més clar es el d'Alonso Salazar.
Aquest home participa com a jutge en el famós procés de Logronyo (1610) contre les bruixes de Zumarragurdi. Son tres jutges Juan Valle Alvarado, Alonso Becerra Holguín i el mateix Alonso Salazar. S'inculpa a prop de tres-centes persones per bruixeria (sense contar els infants) i es cremen set. Alonso Salazar vota en contra per manca de proves. Després del procés, la Inquisició comissiona a Alonso Salazar per que investigui els fets (a bones hores). L'home es potolla tota la zona parlant amb els testimonis, acusats, etc.. ara ja sense la por ni la histèria col·lectiva del temps del procés i acaba redactant una sèrie de memorials on es demostra que tot havia sigut producte de la imaginació. Per començar aplica tècniques científiques als interrogatoris. S'entrevista amb prop de 1700 persones i compara les declaracions sobre diversos aspectes. Analitza les suposades metzines trovades utilitzant metges i "experiencias palpables" arribant a la conclusió de "haver sido todas y cada una dellas echas con embuste y fiction, por medios y modos yrrisorios". Però l'home va més lluny demostrant als testimonis i als propis bruixots que totes les bestieses que diuen no poden ser veritat: per posar un exemple el de Catalina de Lizardi. Aquesta dona asegurava haver practicat sexe amb el mateix dimoni. Alonso de Salazar la fa examinar per metges i matrones que testimonien la seva virginitat.
En fi, que quan acaba els treballs (1613) es veu que tot va ser una enganyifa. Recull un total de 1672 perjuris i falsos testimonis contra inocents. I atorga una importància decisiva a la suggestió col·lectiva produida pels sermons (posa l'exemple del poble d'Olagüe on ningú creia en aquests assumptes de bruixes fins que va arribar frai Domingo de Sardo i es va posar a predicar).
Bé, tot això ve a compte de que es mentida que tots els genocides inquisidors (seculars o regulars) i les seves pràctiques fossin fruit d'un temps determinat. Avans d'aquell temps i durant tot aquell temps hi va haver nombrosísims testimonis, treballs, memòries, etc... clamant per una cordura que durant segles va estar enterrada sota tones de bogeria. No hi ha dades segures pero es calcula entre 50000 i 100000 les persones cremades per ser bruixes a Europa entre els segles XV i XVIII. L'any 1781 encara es van pelar una bruixa a espanya. Quan la portaven a cremar va demanar confessió i en senyal de misericòrdia en lloc de cremar-la la van penjar. I encara hi ha testimonis posteriors a Europa.
Que nassos pasava pels caps d'aquesta gent?
Hi ha diverses teories de tipus sociològic, religiós, econòmic. Mil explicacions. Ho únic segur es que tota aquesta carnisseria absurda venia bé a algú. Les coses sempre passen per quelcom. Sempre hi ha una explicació. Algú se'n beneficiava del terror al que van haver d'estar sotmessos els habitants d'Europa durant aquells segles. El fet, nu, es que tot ho relacionat amb la persecució de la bruixeria en la edat moderna va ser implementat de forma intencionada per algú (entengui's grup, classe social, classe dirigent, etc) car avans no existia i després va deixar d'existir. Els testimonis i treballs de que tot era mentida no van faltar però això no va aturar el genocidi.
Sigui quin sigui el motiu i el beneficiari de la cacera de bruixes ens hauríem de quedar amb el fet en si mateix: una tèrbola histèria assassina sense fonaments que aterroritza la població durant segles. Una por induïda sense proves, basada en no res. Gent clamant al desert contra l'estupidesa.
De veritat pensem que això ha deixat de passar?
dissabte, 3 de novembre del 2007
Una solució a la manca de donacions d'òrgans
Des que Marvin Harris va acavar amb la ciència del comportament humà explicant que tot el que passa es una lluita per la caloria, podem aplicar la imaginació a qualsevol problema de la humanitat i resoldre'l.
Tot es qüestió de incentius, com per altre banda dicta el sentit comú. Ningú no farà res si no se sent incentivat a fer-ho. Si el balanç entre ho que s'ha de fer i el "premi" a aconseguir no es positiu no s'obté res.
El problema de la manca de donacions d'òrgans no es dels que tenen a la humanitat sotmesa a misèries extremes però, sota el meu punt de vista es de tan fàcil solució que em sembla mentida que any rera any morin persones en les llistes de espera de tot el mon.
Que costa donar un òrgan que ja no necessitem? Aparentment no costa res, es una qüestió simplement d'altruisme. Però deu ser que no es tant sencill, per que si realment no costés res i a canvi obtinguessim un bé tant exemplar com es salvar una vida tothom seria donant d'òrgans. Hi ha quelcom que falla en la eqüació. Vejam.
1. No costa res? Si que costa. S'ha de fer. I com que s'ha de fer els nostres gens ens pregunten que on es la recompensa. Quant nosaltres decidim ser donants ens em de desplaçar, o cercar a internet i perdre un temps. Ja ho farem. Mai ve bé. No està a la agenda. Ho hauríem de fer, es cert, algun dia ho faré.
Quant ja estem tiesos i es la familia la que ho ha de decidir potser la motivació que treballa en sentit negatiu es d'una altre mena. Potser cultural, de vegades religiosa, emotiva. El cadàver es un ser estimat, un fill, una mare. Deixeu-nos en pau amb el nostre dol. No el toqueu! El metge es trova cohibit per la situació i el seu noble desig de no fer més mal. La petició esdevé sempre tèbia i mai insistent. No son moments!
2. Obtenim un bé meravellós pel fet de donar els nostres òrgans? No. No obtenim res. Els donem i prou. Ni tan sols obtenim un reconeixement social (que de vegades es un poderós incentiu). Estem morts. Ningú vindrà a agrair-nos el nostre acte.
I aquesta es la realitat. Un acte poc costós esdevé gairebé imposible perque hi ha un lleuger desequilibri entre ho que aportem (poc) i ho que rebem (res).
On estaria la solució doncs? Es evident que s'ha de trencar el desequilibri entre beneficis i costos. Com? O disminuint els costos o augmentant els beneficis.
Socialment està molt mal vist el fet de introduir en el mercat l'acte de la donació d'òrgans, per tant s'ha de descartar la possibilitat de "pagar" pels cors, fetges o ronyons. O més ben dit de "pagar" diners. Si s'introdueix un incentiu ha d'estar socialment acceptat.
La proposta es la següent: en una llista cualsevol de pacients que esperen un trasplantament d'òrgans tindran prioritat els donants que ja ho fossin avans d'entrar en llista.
Augmentem els beneficis d'una posible donació (en vida) mitjançant una mesura que crec que pot ser socialment acceptada. Hi ha quelcom més llògic que primer rebi el que primer dona? Hi ha algú que no pugui ser donant i que per tant no pugui accedir als beneficis de ser-ho?
Algú creu que adoptant aquesta mesura no augmentaria el número de donacions?
Tot es qüestió de incentius, com per altre banda dicta el sentit comú. Ningú no farà res si no se sent incentivat a fer-ho. Si el balanç entre ho que s'ha de fer i el "premi" a aconseguir no es positiu no s'obté res.
El problema de la manca de donacions d'òrgans no es dels que tenen a la humanitat sotmesa a misèries extremes però, sota el meu punt de vista es de tan fàcil solució que em sembla mentida que any rera any morin persones en les llistes de espera de tot el mon.
Que costa donar un òrgan que ja no necessitem? Aparentment no costa res, es una qüestió simplement d'altruisme. Però deu ser que no es tant sencill, per que si realment no costés res i a canvi obtinguessim un bé tant exemplar com es salvar una vida tothom seria donant d'òrgans. Hi ha quelcom que falla en la eqüació. Vejam.
1. No costa res? Si que costa. S'ha de fer. I com que s'ha de fer els nostres gens ens pregunten que on es la recompensa. Quant nosaltres decidim ser donants ens em de desplaçar, o cercar a internet i perdre un temps. Ja ho farem. Mai ve bé. No està a la agenda. Ho hauríem de fer, es cert, algun dia ho faré.
Quant ja estem tiesos i es la familia la que ho ha de decidir potser la motivació que treballa en sentit negatiu es d'una altre mena. Potser cultural, de vegades religiosa, emotiva. El cadàver es un ser estimat, un fill, una mare. Deixeu-nos en pau amb el nostre dol. No el toqueu! El metge es trova cohibit per la situació i el seu noble desig de no fer més mal. La petició esdevé sempre tèbia i mai insistent. No son moments!
2. Obtenim un bé meravellós pel fet de donar els nostres òrgans? No. No obtenim res. Els donem i prou. Ni tan sols obtenim un reconeixement social (que de vegades es un poderós incentiu). Estem morts. Ningú vindrà a agrair-nos el nostre acte.
I aquesta es la realitat. Un acte poc costós esdevé gairebé imposible perque hi ha un lleuger desequilibri entre ho que aportem (poc) i ho que rebem (res).
On estaria la solució doncs? Es evident que s'ha de trencar el desequilibri entre beneficis i costos. Com? O disminuint els costos o augmentant els beneficis.
Socialment està molt mal vist el fet de introduir en el mercat l'acte de la donació d'òrgans, per tant s'ha de descartar la possibilitat de "pagar" pels cors, fetges o ronyons. O més ben dit de "pagar" diners. Si s'introdueix un incentiu ha d'estar socialment acceptat.
La proposta es la següent: en una llista cualsevol de pacients que esperen un trasplantament d'òrgans tindran prioritat els donants que ja ho fossin avans d'entrar en llista.
Augmentem els beneficis d'una posible donació (en vida) mitjançant una mesura que crec que pot ser socialment acceptada. Hi ha quelcom més llògic que primer rebi el que primer dona? Hi ha algú que no pugui ser donant i que per tant no pugui accedir als beneficis de ser-ho?
Algú creu que adoptant aquesta mesura no augmentaria el número de donacions?
dimecres, 31 d’octubre del 2007
La incultura, sempre la incultura
A principi d'any durant la grabació del programa "El Conciertazo" (dissabte a les 12h. per la segona cadena espanyola) hi va haver un petit incident. En aquest programa, dirigit a un públic infantil, fan pujar a l'escenari als nens i nenes per a representar diverses escenes relatives a la música que s'interpreta en directe. Es un bon programa que intenta arrencar als infants de las garres de la pleiseison i apropar-los a la música clàssica. El fet es que va pujar un grup de nens amb el seu mestre i el pobre home, davant no se quina pregunta de Fernando Argenta (el director i presentador del programa), no se li acut res més que dir que no sap qui era Napoleó. Li insisteix el presentador i acava dient el mestre que ni li sona, que res de res. Davant la sorpresa del programa van decidir tallar aquell troç (s'emet en diferit) i no presentar davant espanya a aquell professor incult.
Jo no sé si a massa gent, en cas d'haver emès el "petit incident", li hagués estranyat que un professor no tingui idea, ni remota, de qui va ser Napoleó, perque ben pensat, de que nassos serveix saber res de Napoleó? Ni sent professor.
Fa un temps, en un d'aquest programes de la televisió amb qüestions sobre "cultura general" del qual ja no recordo el nom, li pregunten a una concursant la capital d'Albània. Recordo molt bé que el presentador va fer un comentari més o menys d'aquest tipus: "esta pregunta será fácil para usted porque es profesora de instituto". La professora de secundària respon que no la sap i al·lega: "es que yo soy de ciencias".
Des d'aquell moment vaig començar a fixar-me en aquests concursos amb la intenció de recopilar anècdotes com aquella. Treball perdut col·leccionar grans de sorra. Cada setmana m'hi trobava un parell. Vaig meditar que una persona que es pren el treball d'apuntar-se a un espectacle televisiu d'aquests, en que hom se suposa que hi concursa per que atresora una certa "cultura general" per sobre de la mitja, deu veure's a si mateix com el "llest" del seu petit mon d'amics i familiars. I més encara, aquest cercle d'amics i familiars el consideren el "llest" del grup. Per aixó acava a la tele. Es molt llest i sap moltes coses.
Es a dir, que la petita enquesta fallida, a més a més, era sobre un grup de "llestos". La mostra deu ser la crema de la crema del barri, l'escola, la oficina, etc... I ho més trist es que tants i tants incults no tenen mandra en mostrar-se obertament com a tals. No és que no hi hagi vergonya per la incultura es que hi ha orgull.
Així es el mon avui dia. La gent no te ni patatera idea de res que no necessiti per a sobreviure. Els coneixements innecesaris no formen part ja de la vida competitiva. El nivell general de la població, comparat amb una vintena d'anys enrera, a caigut dramàticament. Som un ramat de persones, per tant.
Jo no sé si a massa gent, en cas d'haver emès el "petit incident", li hagués estranyat que un professor no tingui idea, ni remota, de qui va ser Napoleó, perque ben pensat, de que nassos serveix saber res de Napoleó? Ni sent professor.
Fa un temps, en un d'aquest programes de la televisió amb qüestions sobre "cultura general" del qual ja no recordo el nom, li pregunten a una concursant la capital d'Albània. Recordo molt bé que el presentador va fer un comentari més o menys d'aquest tipus: "esta pregunta será fácil para usted porque es profesora de instituto". La professora de secundària respon que no la sap i al·lega: "es que yo soy de ciencias".
Des d'aquell moment vaig començar a fixar-me en aquests concursos amb la intenció de recopilar anècdotes com aquella. Treball perdut col·leccionar grans de sorra. Cada setmana m'hi trobava un parell. Vaig meditar que una persona que es pren el treball d'apuntar-se a un espectacle televisiu d'aquests, en que hom se suposa que hi concursa per que atresora una certa "cultura general" per sobre de la mitja, deu veure's a si mateix com el "llest" del seu petit mon d'amics i familiars. I més encara, aquest cercle d'amics i familiars el consideren el "llest" del grup. Per aixó acava a la tele. Es molt llest i sap moltes coses.
Es a dir, que la petita enquesta fallida, a més a més, era sobre un grup de "llestos". La mostra deu ser la crema de la crema del barri, l'escola, la oficina, etc... I ho més trist es que tants i tants incults no tenen mandra en mostrar-se obertament com a tals. No és que no hi hagi vergonya per la incultura es que hi ha orgull.
Així es el mon avui dia. La gent no te ni patatera idea de res que no necessiti per a sobreviure. Els coneixements innecesaris no formen part ja de la vida competitiva. El nivell general de la població, comparat amb una vintena d'anys enrera, a caigut dramàticament. Som un ramat de persones, per tant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)